La problemàtica de les urbanitzacions autoconstruïdes a Catalunya, especialment aquelles originades als anys 80, és un reflex d’un fenomen més ampli que va afectar nombroses àrees residencials a Espanya.
Aquestes urbanitzacions, sovint establertes sense un adequat procés de planejament i gestió urbanística, han resultat en mancances significatives en serveis bàsics com sanejament i energia.
La Llei 3/2009, de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics, va ser un intent d’abordar aquestes deficiències estructurals, estimant que la llei afectaria aproximadament unes 2.000 urbanitzacions. En el cas específic de Castellbell i Vilar, la situació de les urbanitzacions de Mas Enric i Can Prat reflecteix aquest llegat de desafiaments urbanístics. Tot i estar construïdes i finalitzades, la recepció d’aquestes urbanitzacions per part de les institucions ha estat un procés complex i perllongat, exacerbat per la manca de recursos i la complexitat inherent a la regularització d’aquestes àrees.
La recepció tàcita d’obres d’urbanització, encara que no està explícitament regulada a la legislació estatal, és un concepte reconegut a la jurisprudència espanyola. Es refereix a l’acceptació implícita de les obres per part de l’administració, que es pot manifestar mitjançant actes concloents com l’atorgament de llicències urbanístiques o el cobrament de taxes i impostos locals.
Aquest mecanisme podria ser aplicable en situacions on les urbanitzacions, tot i no haver estat formalment acceptades per les autoritats, han estat integrades de facto a la gestió municipal. Tot i això, l’aplicació de la recepció tàcita ha de ser manejada amb cautela, assegurant que totes les parts involucrades, incloent-hi els residents i les institucions, estiguin adequadament representades i els seus drets i responsabilitats clarament definits.
L’abandó institucional esmentat és un problema recurrent a moltes urbanitzacions amb dèficits urbanístics a Catalunya. Informes com el del Síndic de Greuges han destacat la magnitud d’aquest fenomen, assenyalant que entre 1.800 i 2.300 urbanitzacions podrien estar afectades, estenent-se sobre una superfície considerable i reunint un gran nombre de parcel·les[2]. La resolució d’aquests dèficits no és només una qüestió de justícia urbanística, sinó també una oportunitat per millorar la qualitat de vida de milers de ciutadans i revalorar àrees que han estat marginades en el planejament urbà.
En conclusió, la situació de les urbanitzacions autoconstruïdes a Catalunya, i en particular a Castellbell i el Vilar, és un reflex de desafiaments històrics que requereixen una atenció contínua i solucions innovadores que equilibrin els interessos dels residents, les capacitats de les institucions i la sostenibilitat del desenvolupament urbà. La col·laboració entre els propietaris, les autoritats locals i la Generalitat serà crucial per superar el llegat de la urbanització deficitària i avançar cap a un futur més inclusiu i equitatiu per a tots els habitants d‟aquestes comunitats.